El capvespre dels Déus

Arriba el capvespre. Han estat dos dies esgotadors, però
plens d’emocions, del noble “art cinegètic”. Pensen, mentre
dins d’ells queda una sensació d’insatisfacció, un buit, una
boca, una veu que en demana més. Sempre més. No ha estat
suficient. Podríem haver matat més.
Ha estat increïble! Quina adrenalina! Arraconats contra les
tanques del Vedat, sense sortida, els han abatut. Són
collonuts, uns vertaders asos de la cacera. Posen per al
rècord, junts, somrient, amb les seues armes sota un cel que
reflecteix el color de la terra, amerada que trepitgen sense
pudor les seues botes. Al davant, una muntanya de pell i
car sanguinolenta, inerts, sense respecte, peces, trofeus.
Esperen ser esquarterats.
No és una imatge qualsevol, en un instant, sense raó
tecnològica explicable, la càmera captura una altra realitat
del moment. Allò invisible per a la major part de la mirada
humana, però que pot ser perceptible per l’objectiu de la
càmera i per qui mira des de la sensibilitat i el respecte a la
vida. Els caçadors orgullosos es converteixen en una massa
de éssers grotescos i deformes, assedegats de sang i
destrucció de la bellesa. Uns déus cruels que decideixen la
mort per diversió, poder i estatus.
Als seus peus, el resultat de la seua crueltat, sobre un toll de
sang que es torna ingràvid, atret per la set insaciable dels
botxins. Cinc-centes , quaranta ànimes abandonen els seus
cossos destrossats a trets a través de les seues banyes i
ullals per unir-se al firmament, deixant enrere un planeta
que morirà devorat pels humans.

G.Bel