Diagnòstic

Text Sebastià Miralles
Llicensiat per la Facultad BBAA de Barcelona, doctor per la Facultad BBAA de València. Professor del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles des de l’any 1982 fins al 2008.

J.A. GARCIA BEL; RECOMPONDRE LES DEIXALLES

Envejo, però, la vida física i extingible
d’aquesta quincalla sense cap valor remarcable,
que no vol saber gaire de l’eternitat.
Joan Elies Adell

Com que tots ho sabem no cal repetir-ho massa: la quantitat de runa i deixalles que aquesta societat nostra genera es de tal magnitud que es impensable fer-nos una idea cabdal de lo que això suposa tan per al mig ambient com per a la economia.
També es ben sabut, i hom parla sovint, de la bondat del reciclatge.
Deixalles i reciclatge es el material que empra i la acció que Garcia Bel realitza per a armar les seues pintures i escultures, un material que a més de resultar-li gratuït li es ben agraït.
La historia, també ho sabem, no es nova, Picasso emprava paper de diari sobre la tela, i ja no pintava si no que l’encolava i allò deixava de ser un diari per a transformar-se amb una part més del quadre, amb una pintura; d’ací nasqué el concepte i la tècnica del collage; més tard, un francès anomenat Marcel Duchamp va posar un urinari sobre una peanya i ho titulà Fontana, aquest senyor, que acabà jugant als escacs i deixant l’art per als demés, a estat un dels majors responsables de la transformació i fonamentació del art modern des de principis del segle XX; els surrealistes inventaren allò del objec trouvé , que no era altra cosa que recollir objectes en desús i ajuntant-los de bell nou trobar-li significats inèdits, irònics i fins i tot absurds, fen bo allò que Novalis (un romàntic) ja anunciava: “no hi ha res més bell que una maquina de cosir i un paraigua damunt d’una taula de quiròfan”. Cap als finals dels seixanta i principis dels setanta, un grup d’artistes italians s’ajuntaren en torn a un programa comú i denominaren al seu moviment artístic ”Arte Póvera”, art pobre, per entendre’ns, consistia en utilitzar artísticament tots aquells elements que la societat tirava a les runes i depreciava, fins i tot la merda.
Des de aleshores ningú mínimament instruït s’atreveix a discutir unes obres que estan representades en els millors museus del mon, y catalogades y reproduïdes fins i tot amb enquadernacions de luxe; per tan, qualsevol persona mínimament instruïda i que practica l’art contemporani pot partir, per a fer el seu treball, des de aquests paradigmes tan inusuals en altres temps. La historiografia del art modern ens dona llicencia per a fer-ho.
Havent-hi deixat darrere els tabús que ens impedien pensar l’obra artística com un artefacte carregat de certa transcendència podem sentir la lleugeresa d’un temps finit que posa termini a l’obra. L’efímer en l’art tampoc es cosa nova, Margaret Youcernar ja ens descobria en el relat El temps gran escultor que tota estàtua tornaria algun dia a ser una simple pedra, així mateix, la durabilitat d’una peça no vendria, ara per ara, determinada per la seua factura i els materials emprats si no per la atenció que li presten a dita obra els magatzems d’art oficials (museus) o els grans i poderosos col•leccionistes que tinguen a be seleccionar-la.
Jo no se si Garcia Bel quan treballa amb la seva obra n’és conscient del que estem argumentant, es més, pot ser no li importa massa encara que la seva producció, en aquest moments, la localitzem al mig d’aquestes coordenades.
Garcia Bel traspua lo específic dels llenguatges i situa l’obra en un lloc híbrid, en un espai fronterer entre la pintura i la escultura, des de aquesta ambigüitat els seus objectes reclamen la mirada i la complicitat del espectador, d’una banda al escollir materials trobats en un estat de degradació física i funcional condueix la mirada cap la decadència la putrefacció, la corrosió i també l’envelliment de tot objecte ( i de tota vida), i posa de relleu que el transit de les coses te com a finalitat la seva desintegració, la seva mort.
De l’altra banda podríem dir que aquestes peces estan renyides amb la bellesa clàssica, allò sobre lo que Goethe, (i d’altres pensadors) desprès del viatge a Itàlia, reflexionava: ho feia a partir de les relacions establertes entre art, natura i ciència. L’escriptor venia a dir, segons les paraules de Antoni Marí “…Una forma artística és, ella també, un sistema de raó, te una veritat i una necessitat internes, viu una vida abstracta abans de ser formalitzada materialment; l’ obra d’art procedeix, per variacions acuradament reglamentades, d’un esquema primitiu susceptible de ser aplicat als cossos més diversos”.
Així , però, ens em de preguntar si la lletjor i la dissonància son altrament categories estètiques igualment vàlides, si la construcció no canònica comporta una percepció plaent de la mateixa manera a qui mira i si per fi, la bellesa, no rau precisament en el fet de l’harmonia , si no en la credibilitat que l’obra gaudeix per part de l’espectador: es a dir, la bellesa es manifesta més com a sinònim de una veritat explicita ans que com un joc harmoniós i vuit dels valors formals que la aboquen cap a un decorativisme.
Aplicar aquestes reflexions a l’obra de G.B. ens hi sembla pertinent, doncs si ens preguntem d’on be la força expressiva de llurs obres, pot ser aquests conceptes ens ajuden a trobar-la.
En un primer nivell, i atenent a la complexitat de tot objecte que apreciem com un objecte artístic, a les peces de G.B. es produeix la confluència de diferents factors i fenòmens estètics, gairebé en totes elles predomina un instint narratiu que ell soluciona creant analogies sintàctiques i morfològiques: els materials emprats recreen un paisatge mental i el títol l’arrodoneix; ens deixa algunes claus obertes per a seguir el curs de la seva idea fent-la explícita. L’ús de analogies comporta recórrer a metàfores visuals per emfatitzar els significats de les obres, així dos somiers enfrontats ens parlen de somnis, o un contorn de Espanya tret d’una caixa de fusta recrea un aire d’empresonament i violència.
Son obres que brollen d’una espontània necessitat per narrar, per dir quelcom, es per això que son precedides per un gest i no per un projecte, en ell s’ assenyala el trajecte per al seu desenvolupament, un temps en el que l’objecte i l’autor van desencadenant simultàniament accions aleatòries buscant i buscant-se correspondències, totes elles tendents a argumentar l’obra visualment i metafòricament.
Sigue com sigue, l’argumentari de tota obra comporta per al artífex un gust per la matèria i unes maneres en el que fer, en eixe cas G.B. opta per recrear el que més enllà del “povera” s’entenia com a “miseravilisme”. En l’obra de la que estem parlant no sols trobem el detritus, les sobres, i les deixalles si no que també la precarietat constructiva amb que estan realitzades les peces se’ns revela com una característica significativa d’aquesta pobresa.
Pobresa d’altra banda que se situa als ulls de l’espectador com un referent de denuncia, com un crit que no vol esser moderat ni políticament correcte, es un gest de l’autor que s’aferma amb la contundència i la nuesa d’una estètica que no busca complaure si no inquietar, que vol crear consciència d’on estem i del que fem, que reclama de les responsabilitats que tenim com a ciutadans front al nostre mon, el proper i el llunyà; es la seua una estètica dura, més propera a la vesant dionisíaca que la apol•línia, que recull aquesta part de la expressió plàstica històricament decantada cap a la part obscura del ser humà, cap a lo sinistre, revelant-nos els diferents graus de la perversió humana.
Moral, ètica i estètica son aquí inseparables, conformen un sol discurs que no es vol desentendre de que en tota estètica es configura un “estat de les coses”, i quin és l’estat d’aquestes coses?, no cal referir-nos a la actual situació socioeconòmica per a percebre la part terrible i sinistra en la que el ser humà, malgrat cert confort impostat, pateix: des de les maleficències i desastres que la natura produeix, així com la inseguretat, la fam i la amenaça permanent de malalties incurables que ofega gran part de la humanitat.
L’enregistrament del dolor i de la brutalitat amb la que el poder sotmet a qui no el te, l’apreciem en obres com Crisifixió i Unnatural States America, Garcia Bel fa ací un exercici de distanciació confabulant-se amb l’espectador per a manifestar contrarietat mitjançant la degradació de dos símbols ben apreciats: un Crist enderrocat, del que no queda sinó el seu fantasmal esquelet i una senyera igualment esquelètica i fantasmal suggereixen l’esperança d’un poder absolut en descomposició.
Es d’aquesta manera que trobem les claus que permeten que l’obra de G.B. involucren a l’espectador amb l’objecte en aquell aforisme de Rilke que diu “La bellesa es el començament de lo terrible que els humans podem suportar” y “aquest començament ens aventura, com a temptació, cap al cor de la tenebra, font i origen, feu de misteris, que devén de romandre ocultes produeixen en nosaltres, al revelar-se el sentiment de lo sinistre”. Tal i com intentàvem raonar al principi es des de aquesta percepció última que les estratègies desplegades en la confecció que determina una estètica concreta esdevenen una realitat punyent que mou la mirada del espectador a no defugir d’un compromís, per mes que siga íntim, d’enfrontar-se a l’origen de la desesperança.

Sebastià Miralles.

Translate »