Senyals

«Som Déus fets a ells mateixos, més poderosos del que mai vàrem ser, però tenim molt poca idea de què fer amb aquell poder, som més irresponsables que mai». La frase és de YuvalNoah Harari, de l’obra Sapiens. I denuncia una contradicció palmària: som sapiens i alhora irresponsables i rucs. En realitat, l’home és savi malgrat ell, perquè tot en la seua naturalesa l’aboca cap a la selva i la barbàrie. I, tanmateix, aquell mateix home també produeix art, i literatura, i ciència i tantes altres coses admirables. Aquella mateixa bèstia, que exhaureix la mar, que es mostra indiferent al davant del canvi climàtic, o del patiment dels migrants al mediterrani, o de la violència contra les dones, produeix alhora fets tan extraordinaris com les cantates de Johann Sebastian Bach, la pintura de Cézanne, la catedral de Nôtre Dame o la tecnologia per a l’edició genètica CRISPR. L’home és una espècie contradictòria, un immens rostre de Janus, amb dues cares, una odiosa, que ens fa perdre la fe en la humanitat, i una altra enlluernadora, que ens la recupera, l’esperança. Sobre aquesta llum i aquestes tenebres ha evolucionat la nostra espècie, en un constant embat, i superant els entrebancs. Aquest obra de Garci, de títol Senyals, ens alerta de la destrucció dels ecosistemes marins, de la contaminació dels nostres oceans, de la rapacitat de les grans industries, de la mort massiva de la fauna marina. Ens diu que som uns irresponsables, que ens aboquem cap a l’abisme esperonats per la nostra cobdícia, que la mar no és infinita i que els recursos són limitats. La disposició de les peces de l’obra escriu en Morse la senyal SOS, i causa inquietud i desesperança. Però alhora en ella hi ha un joc de volums i de reflexes, una forta energia condensada, que la doten d’un poder superlatiu. El poder de l’art. I, d’alguna manera, ens fa creure que no tot està perdut. I ens fa recuperar una mica l’esperança en l’espècie humana.

Martí Domínguez